Anàlisi de la Lliga guanyada: “La Lliga del 5 a 0 amb permís de Messi”

Poques lligues del Barça s’han guanyat al mes de novembre. I encara menys en dilluns. Les eleccions al Parlament van obligar, després d’un estira-i-arronsa amb massa càlcul polític, que el Barça-Madrid de la primera volta es jugués el 29 de novembre de 2010. Una data per a la història. En el segon dia de vida d’aquest diari, l’ARA havia d’informar que el Reial Madrid, per primera vegada amb Mourinho a la banqueta, sortia escaldat del Camp Nou, humiliat pel 5 a 0 al marcador i marejat per la lliçó de fútbol de toc i control excepcional al qual havia estat sotmès. Va ser el rondo de 90 minuts més gran que s’hagi vist mai. L’endemà, la premsa internacional va publicar que, possiblement, era el millor partit de futbol de la història. El diari francès l’Equipe –igual que l’ARA- va repartir el DVD del recital entre els seus lectors. Aquella nit, el Barça va guanyar la tercera lliga consecutiva amb Guardiola com a entrenador. La resta de jornades, fins a proclamar-se campió, va anar passant tranquil.lament, com música de Handel. Només calia mantenir la calma i esperar fins al final. La superioritat futbolística havia quedat palesa als ulls de tothom.

Tot en contra

La temporada 2010-11, però, tenia tots els ingredients per a desafinar. Després que vuit jugadors del Barça guanyessin el Mundial amb la selecció espanyola (tots titulars menys Víctor Valdés) hauria estat lògic que, en el seu club, haguessin tingut una davallada de rendiment. Una servitud psíquica i física, per haver tingut menys vacances, que hauria estat comprensible. Després de dues lligues seguides i de un rècord de punts en la temporada anterior, semblava que les xifres serien irrepetibles però, novament, la motivació de Guardiola ha sabut mantenir la concentració de l’equip. A més a més, l’entrenador va estimar-se tenir una plantilla encara més curta que les temporades anteriors. Aquest era un risc que tenia alguna cosa del “senyores i senyors més difícil encara” de les pistes de circ. A sobre, Florentino Pérez havia dut al Madrid a José Mourinho, pressumptament el millor entrenador del món, l’antídot de Guardiola i, si més no, l’únic que l’havia aconseguit eliminar a les semifinals de la Champions amb l’Inter. És a dir, l’únic rival que tenia el Barça a la Lliga s’havia reforçat bé, amb el portugués a la banqueta i quatre fitxatges que han donat bon rendiment: Carvalho, Khedira, Di María i un Özil que Guardiola no va voler al Barça quan ja el teníem emparaulat. Al final, com si fos un miracle, tots aquests factors s’han girat a favor del Barça. Els mundialistes han jugat, deslliurats de pressió, amb l’autoestima alta; l’equip ha tornat a festejar amb els 100 punts; la plantilla curta ha servit per descobrir que Mascherano –reconvertit a central d’emergència- ha estat un fitxatge molt rendible; i els estirabots continuats de Mourinho han servit, sobretot, com a nou alicient per als jugadors de Guardiola. Encara hi havia un aspecte, però, que convertia en diferent aquesta temporada. Joan Laporta, un home de declaracions diàries, havia deixat la presidència i això deixava a Guardiola amb més càrrega d’exposició mediàtica. Més pes al seu sarró.

Un punt d’inflexió

Sandro Rosell s’estrenava com a president. I el seu debut a la Lliga no podia ser pitjor. Un equip com l’Hércules, que acabava de pujar de segona divisió, guanyava 0-2 a la segona jornada. Un mes més tard, el Mallorca també treia un empat de l’estadi. En tres partits ja havien volat cinc punts del Camp Nou i, el 16 d’octubre, arribava el València. Aquell mateix dia, abans del partit, se celebrava la primera assamblea de socis compromissaris de la nova junta. Era una reunió molt important perquè, per primera vegada a la història, els propietaris del club –empesos pels nous directius- van decidir emprendre una acció de responsabilitat contra Laporta, el president sortint i la seva junta. Pocs dies abans, Johan Cruyff, tement aquesta decisió social, havia advertit que una acció d’aquesta mena tindria un efecte directe sobre els resultats de l’equip. Al vespre, contra el València semblava que começàvem a complir la condemna. L’equip d’Emery arribava al descans per davant en el marcador i amb una exhibició de futbol. Perdre aquell partit, pel barcelonisme, hauria estat entrar en una nova espiral autodestructiva. I, aleshores, es va produir el punt d’inflexió. Al primer minut de la represa, Iniesta empatava a un. Minuts després, el capità Puyol donava la victòria a un Barça que havia tingut el geni adormit durant massa setmanes. A partir d’aquell moment crític, el vaticini de Cruyff se’n va anar en orris. El Barça va encadenar catorze victòries seguides a la Lliga, encadenant exhibicions, amb vuit gols a camp de l’Almeria i clavant-n’hi cinc al Sevilla, la maneta al Madrid i cinc més a l’Espanyol, a Cornellà, en una altra nit de futbol gairebé perfecte. El Barça ja no ha tornat a deixar escapar punts de l’estadi i, en total, des de l’Hércules fins a Anoeta ha encadenat 31 partits sense perdre, la segona millor ratxa d’un equip de primera en tots els temps. A mesura que arribaven les victòries, quedaven ofegades tibantors absurdes entre el vestidor i la llotja. Estiarte i Vilarrubí se les tenien per on havien de seure els jugadors que no estaven convocats, per si s’havien o no de posar americana a la llotja o per la duresa dels llits d’un hotel a Copenhaguen.

Solidesa defensiva

La ratxa del Barça que l’ha dut fins a desempellegar-se del Madrid i mantenir-lo en la distància de vuit punts de seguretat s’ha aconseguit gràcies a l’autoritat a la gespa i a la solvencia en el marcador. L’equip campió d’enguany s’ha fonamentat en la solidesa defensiva i en un factor Messi més desequilibrant que mai. Defensivament, aquest ha estat el bloc més compacte dels tres anys de Guardiola. Més enllà d’un Valdés en estat de gràcia, que ha aturat dotze pilotes de les que donen victòries, la teranyina preparada per Guardiola concedeix molt poques opcions als rivals. A diferència de les temporades anteriors, el Barça ha minimitzat molt els riscos al darrera. El sistema de pressió, l’ocupació del terreny de joc i la solidaritat entre els deu jugadors de camp ha aconseguit escanyar l’equip contrari. Els costa molt més trobar l’esquena del migcentre, els és molt díficil jugar a l’espai i, fins i tot a pilota aturada, el Barça ha encaixat molts menys gols que en temporades anteriors. El tàndem Piqué-Puyol ha estat fenomenal. Ho demostra el fet que, amb ells dos junts al camp, el Barça no ha conegut la derrota. Éric Abidal, després d’uns anys titubejant, aquesta temporada ha donat un rendiment excel.lent tant de lateral com de central esquerrà. Quan Puyol i Abidal, per lesió o malaltia, han desaparegut de les alineacions, el sistema ha trontollat una mica més però, així i tot, ja fa setmanes que Víctor Valdés té un altre trofeu Zamora coll avall.

El factor Leo Messi

Leo Messi, és un punt i a part. El millor jugador del món sense discussió ja és el tercer màxim golejador de la història del Barça, només superat per César i Kubala que li comencen a fer lloc al podi. En aquesta sola lliga, aquest Messi amb ulls de miop i somriure de murri, ja li ha passat la mà per la cara a especialistes del gol com Romario o Ronaldo. Amb només 23 anys, Messi ja suma cinc lligues i aquesta és –cada any diem el mateix- la seva millor temporada. El mèrit, més enllà del talent infinit de l’argentí, és d’un Guardiola que ha sabut veure que, amb Messi feliç, tot el barcelonisme viu millor. Per això, aquest any, li ha buidat d’egos al vestidor. Al seu costat ja no hi ha cap jugador com Eto’o o Ibrahimovic que se’ls menjava la gelosia. Al camp, el traspàs d’Ibra –el fitxatge més car i la pitjor operació econòmica de la història del club- també ha estat oli en un llum. David Villa, que ha tingut un rendiment prou per sota de les expectatives, s’implica, lluita, es disciplina i, si més no, no tapa forats com feia l’estaquirot de l’Ibra que, en comptes d’arribar a l’area, s’hi quedava a viure. Ell, el seu marcador i costava déu-i-ajut trobar un espai per on penetrar. Amb espais, les penetracions són possibles, s’esquincen linies defensives i les diagonals de Pedro, Villa o Alves ens han donat moltes alegries. Amb Messi arrencant de més enrere, els centrals no el saben seguir perquè saben que, si surten, se’ls rifarà per on voldrà i acabarà marcant de xut potent, de toc suau o d’alguna meravella que encara ha d’imaginar.

El desgast final

El calendari no ha estat fàcil. Al final de l’hivern, amb el retorn a la Champions, el Barça ha dosificat esforços a la Lliga. Per necessitat o per les nombroses lesions (Puyol, Bojan, Pedro, Maxwell, Adriano) s’han acabat els festivals i les golejades, però l’equip ha sabut continuar marcant el ritme i tirant endavant partits d’aquells que sembla que facin mandra de jugar. Això sí, els desplaçaments importants que quedavan per rubricar el títol (València, Vilarreal, Sevilla, Madrid) l’equip els ha gestionat amb intel.ligència i demostrant quin és l’únic club està, futbolísticament, per damunt dels altres. En aquest tram final tan feixuc per haver de jugar quatre partits i tres títols contra el Madrid més antipàtic en moltes dècades, quan semblava que flaquejaven les forces, la notícia –inesperada i cruel- del tumor d’Eric Abidal ha unit encara més el vestidor. Jugadors i tècnics s’han blindat encara més, han serrat les dents, i ha semblat que jugaven els últims partits per a dedicar títols i somriures a Éric Abidal, el protagonista inesperat d’una altra temporada magnífica. I en van tres.