“We love football”. Amén

Mai un mosaic, abans d’un partit de futbol, havia estat tan ben triat. El Barça, ja abans
del xiulet inicial, enviava un missatge al món i un avís per al rival. “We love football”.
Cadascun dels privilegiats aficionats culers que eren a Wembley aixecaven la seva
cartolina, un tros del lema convençuts que el que venia de seguida seria el millor anunci
d’un equip de futbol com no s’havia vist mai. Amb la proclamació d’amor a aquest
esport els dèiem, a tots (també a Mourinho) que estimem el futbol, que és el nostre
tarannà, i ara us ho demostrarem, en noranta minuts, amb una exhibició com s’ha vist
poques vegades en una final europea. I partir del moment que l’àrbitre hongarès va
decidir que comencés l’espectacle el Barça va fer honor a la promesa i va enamorar a
tos els aficionats a aquest esport. Messi, abans del descans, ja havia guanyat la pilota
d’or 2011. Iniesta i Xavi, en aquell moment, després de l’enèssima lliçó magistral i
marejar durant mitja hora als estressats migcampistes del United, ja s’havien assegurat
tornar a ser al podi al costat de Messi. Però el millor estava per arribar. Si la primera
part va ser bona, la segona va ser sublim, espectacular. Només les sis bones aturades de
Van der Sar, just abans de jubilar-se als quaranta anys, van impedir que el Barça
marqués en algun dels dotze remats a porteria d’una segona part on la concentració de
l’equip i la tàctica de Guardiola va dissoldre tot un Manchester. A la vigilia, sir Alex
Ferguson
, ja havia dit que veia el Barça més madur que a Roma i va fer una afirmació,
tan sincera com elegant, que va acabar sent la seva pròpia fossa. Va dir que estava
impressionat pel futbol de control i toc del Barça. Ahir, després del partit, amb la rosa
d’Anglaterra encara a la solapa, va reconèixer que en tots els seus anys de tècnic mai
cap equip els havia repassat com anit a Wembley. I és que els quinze dies de descans,
desconnexió i preparació de la final, tan ben gestionats per l’entrenador, van aconseguir
allò que Guardiola desitjava: que el joc de l’equip tendís a recuperar l’estat sublim que
teníem just abans de Nadal, el dia que vam ballar al Madrid al Camp Nou amb el 5 a 0.
Per a la millor nit, pel dia que a banda de disputar-se una Champions s’havia de
discernir quin era el millor equip del món dels últims cinc anys, el Barça va recuperar
ahir la guspira que el converteix en un equip imparable. Per l’ocupació dels espais, per
la solidaritat en l’esforç i la pressió, pel desmarcatge, per la passada fàcil, pel canvi de
ritme en els metres finals, per la solvència al darrer, pel talent individual i per l’esforç
col.lectiu. I sentint tant els colors com el senten els onze titulars de l’equip titular
d’ahir. Només fent les coses tan bé en tants aspectes diferents s’aconsegueix marcar-li
tres gols a un United que en tota la Champions només n’havia rebut quatre. I, ésclar, a
tot això cal sumar-hi el factor diferencial, un Leo Messi que, amb 23 anys, ja ha guanyat
tres Champions, cinc lligues, que ha batut el rècord de gols en Champions (12), que
aquesta temporada n’ha marcat 53 en 55 partits i que va camí de convertir-se en un dels
tres millors jugadors de la història del futbol. A Roma, de cap, va deixar Van der Sar
amb la boca oberta. Ahir, quan calia desembussar un partit incomprensiblement empatat
en el marcador, Messi va saber fer una passa enrere per rebre, preparar-se un xut sec
que, novament, va sentenciar una final i va esguerrar el comiat d’un porter holandès que
el somiarà durant el que li queda de vida.
El Barça estima el futbol. Els jugadors hi tenen molt a veure. En Guardiola encara més.
I l’afició per damunt de tot, perquè sabem exigir la imatge que volem del nostre club, al
camp i a la llotja. No ens es conformem amb qualsevol cosa i sabem que no tot s’hi val
per guanyar. Ens agrada el futbol, l’estimem i podem estar molt orgullosos, més enllà de
la quarta Champions, de ser l’exemple mundial.