El 28 d’abril del 2010, just tres anys després del seu debut al Barça, va canviar la història de Bojan Krkic. El Barça era a les portes del somni dels somnis, de jugar la final de la Champions al Bernabéu. Només calia un gol. L’equip de Guardiola havia de remuntar un 3 a 1 a l’Inter. Gerard Piqué havia marcat el primer a cinc minuts del final. En temps de descompte, el revulsiu Bojan va caçar una pilota perduda a l’àrea i, al primer toc, la va enviar a la xarxa amb la seva habilitat natural. Era l’Iniesta a Stamford Bridge… era l’heroi que ens portava de nou a la final, a poder guanyar la Copa d’Europa al camp del Madrid. Però l’àrbitre belga Frank de Bleeckere, potser amb la mala consciència d’haver deixat l’Inter amb deu jugadors durant una hora, va xiular unes mans prèvies inexistents i va anul·lar un gol que, als 19 anys, va capgirar la carrera de Bojan. De passar a la història del Barça a escapçar-se-li l’estrella.
Des del seu debut, als 16 anys, i després d’haver marcat més de 800 gols en el futbol base -un rècord difícilment igualable-, sempre vaig escriure que si fos el davanter centre titular del Barça Bojan optaria al Pichichi a cada temporada. Sempre vaig mantenir que el Noi de Linyola tenia el control curt de Butragueño i l’arribada al remat de Lineker. Però el que no comptava ningú és que el vestidor li faria bullying . Hi havia estrelles que no li perdonaven que Bojan, amb 17 anys, tingués portades de diari. Un dia, després de jugar deu minuts en substitució d’Eto’o al Camp Nou, es va trobar, en tornar al vestidor, que li havien rebentat a cops la taquilla. Anímicament es va ensorrar i li va costar alguns mesos recuperar-se, fins a tornar a ser el jove alegre, capaç de sortir en calçotets perseguint Piqué per Barça TV. De mica en mica, però, la percepció dels culers sobre la imatge de Bojan ha anat variant.
Inicialment, veure’l escalfant-se a la banda era il·lusionant. Darrerament, veure Bojan a la gespa ha acabat provocant la remor cruel del Camp Nou. Això sí, el menut davanter sempre ha donat la cara. Quan el cicle de Rikjaard estava en avançat estat de descomposició, els deu gols de Bojan a la segona volta van mantenir les opcions a la Lliga. Quan Ibrahimovic, obsessionat amb el “filòsof”, va fer figa, va aparèixer per marcar gols salvadors a Sevilla i Vila-real. L’últim any, en què va jugar un terç dels minuts de Villa, va marcar un terç dels gols de l’asturià. Impecable.
Ara se’n va al calcio . Marxa al Roma de Luis Enrique sent l’artífex del primer títol dels deu de l’era Guardiola. No ho oblidem. Valorem que Bojan va donar la primera Copa i la segona Lliga del Pep i, en canvi, sembla que l’entrenador mai no hi ha confiat prou. L’àrea és el seu hàbitat natural i l’entrenador (per crear uns espais per a Messi que no criticarem) l’ha enviat a l’exili de la banda. I un home gol, a l’extrem, no hi fa res. O sí, hi fa nosa. Com Lineker, precisament.