Amb Sandro Rosell apostant que Guardiola anunciarà aviat la seva renovació
per la temporada que ve és hora que Zubizarreta, amb el vist-i-plau del propi
Pep, vagi perfilant la plantilla pel curs 2011-12. D’entrada, l’arribada d’Afellay
omple tres mancances que tenia l’equip: la presència d’un altre extrem de
garanties, un altre jugador que aposti per l’ú contra ú (pel dia que les parets
i les triangulacions no surten) i un recanvi per Iniesta que, d’aquesta manera,
podrà dosificar-se una mica més. L’altre interior, el dret, continuarà sent per un
Xavi que, per més que Mourinho el voldria jubilar d’aquí a dos anys, sembla que
té corda per estona. Per això, el gran dubte de la temporada que ve és si cal
fer un esforç per fitxar un campió del món com Cesc o donar l’oportunitat a un
nou fenomen del planter com Thiago Alcántara. I, més encara, sabent que cap
dels dos tindria la titularitat garantida. El dubte és, doncs, apostar pel capità de
l’Arsenal (i un culer com el que més) però que significa pagar molts milions per
un jugador que ja teníem aquí, o bé donar l’oportunitat a un jugador amb molta
tècnica en el regat, genial en la passada definitiva però una mica cap verd i
defensivament, encara, lluny del que li exigiria Guardiola. Thiago és, a la seva
edat, un De la Peña que et pot revolucionar un partit i que, per una badada,
te’n pot esguerrar un altre. Ara bé, el seu pare, Mazinho, té clar que el seu fill
a la Premier seria el lider del mig del camp de qualsevol equip. I no s’equivoca.
Per més que el Barça s’afanyi ara a fer-li la renovació de contracte automàtica,
si al Camp Nou se li tapen les oportunitats, haurem de deixar escapar un
jugador dels que van aixecar l’afició del seient tres vegades a cada partit.
Pel que fa a Cesc, Arsène Wenger té assumit que algun any serà inevitable
que el noi d’Arenys torni al Barça, el jugador es mor de ganes de venir
(tot i que a l’estiu passat, a última hora, li va faltar valor per disgustar als
seguidors “gunners”), Guardiola el vol al seu equip, Piqué i Messi (companys de
quan eren petits) es deleixen perquè torni, és dels pocs cracks mundials que
engresquen l’afició i, per tant, el president Rosell sap que pot ser el fitxatge
il.lusionant per a l’estiu que ve. Tot quadra i per això estic convençut que,
al final, s’acabarà triant “boig conegut” quan fins ara ens ha anat bé apostar
pels “savis per conèixer”.