Carta a Tito Vilanova
(publicada a l’ARA el 2 de gener de 2014)
Admirat Tito, quanta raó tenies. Al mes de juny, quan vam arribar als 100 punts en una Lliga que ja havíem guanyat feia setmanes, vas dir unes paraules que, sentides ara en els resums radiofònics del 2013, agafen encara molta més força. Tu, amb la ironia que gastes i amb un punt de ressentiment que no vas voler evitar, no entenies que no es valorés com calia una Lliga amb unes xifres de rècord que tots ens sabem de memòria: la màxima puntuació d’un equip en la història de la Lliga (100 punts de 114 possibles) i amb la millor primera volta mai vista (tot victòries llevat de l’empat contra el Madrid). I vas ser tu, l’entrenador que havia hagut de marxar dos mesos a Nova York a rebre el tractament per vèncer el tumor, qui vas recordar que mai a la vida el Barça havia pogut guanyar una Lliga després d’un any de no fer-ho. I tu, amb el compromís que vas arrencar dels jugadors, ho vas aconseguir en el teu primer any com a primer entrenador, allargant un cicle que en l’última temporada semblava que feia tentines. I ho vas fer contra el Madrid de Mourinho, que tenia la plantilla més cara de la història del futbol, i que semblava que en els últims anys ens tenia la mida presa.
Tenies raó, Tito, quan lamentaves que no se subratllava prou l’extraordinari èxit en tot aquest context. Encara avui se’ns vol fer beure a galet dient que la temporada passada, amb allò del Bayern, va tenir un regust agredolç. Per sort, al soci -i a l’aficionat- no se’l pot enganyar i va sortir a celebrar la rua dels campions com es mereixia una temporada excepcional en tots els sentits.
Ja deus saber, coneixent l’entorn, que no era res personal en contra teu. Ja veus que, ara mateix, al Tata també se li estan fent gruar els elogis.
Com a bon culer que ets, deus saber que al Camp Nou som de penjar poques pancartes. Poques, però bones. Deus recordar segurament aquella que, a la primavera del 97, va aparèixer sobre el vell marcador del lateral de la segona graderia dedicada a Robson. Tan sols hi deia: “Bobby, forgive us“. Ell va entrenar després de Cruyff. Tu ho has fet després de Guardiola. Tito, perdona’ns tu també si, arrossegats pels mitjans de comunicació, no hem valorat prou la que és -els números són irrebatibles- la millor Lliga de la història del Barça.
No es tractava de mirar si les comparacions amb el Pep les perdries totes o si en guanyaves unes quantes. Aquesta seria una competició perversa i estèril. El que compta, i el que queda, és que amb el teu pas per la nostra banqueta, del 2008 ençà, qui hi ha guanyat és el Barça. Moltes gràcies, Tito, molta força i molta sort.