Categoria: Articles a Ara

Poques lligues del Barça s’han guanyat al mes de novembre. I encara menys en dilluns. Les eleccions al Parlament van obligar, després d’un estira-i-arronsa amb massa càlcul polític, que el Barça-Madrid de la primera volta es jugués el 29 de novembre de 2010. Una data per a la història. En el segon dia de vida d’aquest diari, l’ARA havia d’informar que el Reial Madrid, per primera vegada amb Mourinho a la banqueta, sortia escaldat del Camp Nou, humiliat pel 5 a 0 al marcador i marejat per la lliçó de fútbol de toc i control excepcional al qual havia estat sotmès. Va ser el rondo de 90 minuts més gran que s’hagi vist mai. L’endemà, la premsa internacional va publicar que, possiblement, era el millor partit de futbol de la història. El diari francès l’Equipe –igual que l’ARA- va repartir el DVD del recital entre els seus lectors. Aquella nit, el Barça va guanyar la tercera lliga consecutiva amb Guardiola com a entrenador. La resta de jornades, fins a proclamar-se campió, va anar passant tranquil.lament, com música de Handel. Només calia mantenir la calma i esperar fins al final. La superioritat futbolística havia quedat palesa als ulls de tothom. Continua llegint «Anàlisi de la Lliga guanyada: “La Lliga del 5 a 0 amb permís de Messi”»

Després de derrotar als “spurs”, al Reial Madrid li toca  ara enfrontar-se a les seves pors. Jugar-se tres títols en quatre partits contra el Barcelona no és, a priori, el millor dels escenaris. Si no ho és per al Barça, que sembla l’equip més sòlid del planeta, encara ho deu ser menys per a un rival ple d’urgències històriques, que ha confiat tots els ous al cistell de Mourinho i que fa tres anys que no pot contra l’equip de Guardiola. Ara bé, aquest Madrid que es juga Lliga, Copa i Champions en 18 dies no és una unitat compacta, sinó que hi ha tres nivells d’anàlisi en el conglomerat de la Casa Blanca. El club, l’afició i l’entorn arriben a aquest pòquer de partits d’una manera molt diversa. Continua llegint «Deliris i desequilibris del Reial Madrid»

Arrossegat pel tarannà de Mourinho, el president del Reial Madrid és
ara víctima del seu fitxatge estrella

Amb l’arribada d’Adebayor com a davanter centre del Madrid per substituir
l’absència del lesionat Higuaín, José Mourinho ha derrotat Valdano i li ha
guanyat una batalla al president del Madrid. Per entendre el que pot passar a
la casa blanca en els propers mesos, cal mirar enrere i recordar qui és i com
les gasta el senyor Florentino Pérez Rodríguez que va nèixer el dia de març
de 1947 que el Sabadell guanyava per 3 a 1 al Madrid a la Creu Alta. Continua llegint «La guerra de Florentino»

És allò de la cua de lluç o el cap d’arengada. Segurament, el cuer de primera divisió juga
millor a futbol que el líder de segona, però el primer classificat té l’autoestima alta, juga
amb confiança i sense complexos. I, sobretot, està acostumat a tenir la pilota i mirar
d’anar a l’atac. Així, aquest Betis agosarat de Pepe Mel va fer que, en alguns moments
de la primera part, el bon grapat d’aficionats andalusos d’ahir al Camp Nou anessin
fent “olés” mentre els seus jugadors cosien quatre passades seguides prop de l’àrea de
Pinto. I no ho feien davant d’un Barça atapeït de suplents sinó Continua llegint «Qui deia que la pilota d’Or per a Messi era una injustícia?»

El Barça, aquest Club on hem aconseguit que un empat sigui notícia, és, des d’ahir, una mica més gran. Per fi, es va batejar la sala de premsa del Camp Nou amb el nom de Ricard Maxenchs, el periodista que, intuitivament i amb la modèstia dels savis, es va inventar l’ofici d’això de la direcció de comunicació aplicat al futbol i, més concretament, al Barça. Aleshores, el 1981, se’n deia “cap de premsa” i, de mica en mica i des de zero va anar creant un llibre d’estil, de com comunicar els fitxatges, ordenar les rodes de premsa, decidir on s’havien de posar els fotògrafs o muntar cerimònies de tota mena. Continua llegint «Sala Maxenchs, un acte de justícia»

M’estimo més ser del club amb més títols que no de l’equip del món que ven la seva samarreta més cara. Cada vegada més, però, una cosa va lligada amb l’altre. M’estimo més no empastifar la samarreta del Barça amb marques i patrocinis, de cap mena, però vull, sobretot, un Barça sanejat, menys endeutat i que pugui mantenir les seccions d’èlit i les quotes dels carnets i dels abonaments al nivell més assequible de les grans entitats europees. Continua llegint «Avui som molt més forts que ahir»