Cafè Baviera

Tot just fa dos anys, el dimecres 25 d’abril de 2012, Rosell i Zubizarreta li van oferir ser entrenador del Barça en un esmorzar al pis de la familia Guardiola. Dos dies després, Tito Vilanova els va dir que sí. Ho havia consultat amb la Montse, la seva dona, i amb els metges que van creure que el tumor a la glàndula paròtide ja no seria impediment. Feia mesos que el Tito, quan parlava amb Rosell o Bartomeu, els expressava el seu desig de continuar a Barcelona. La filla feia la carrera aquí, el fill jugava al Barça i la familia Vilanova tenia la vida muntada per continuar mirant-se la ciutat des de la nova casa, als peus del Tibidabo. Oferir-li la banqueta per agafar el relleu de Guardiola a un home que havia estat el segon entrenador del millor Barça de la història, va ser un encert personal i esportiu. La resta, és conegut. En quedarà la Lliga dels 100 punts, guanyada amb una nota a peu de pàgina, amb l’entrenador de tractament pel càncer a Nova York, en comunicació permanent amb els dos fidels amics i col.laboradors, el Jordi Roura i l’Aureli Altimira que van saber fer el cor fort per tirar endavant una plantilla cada vegada més desorientada. Malgrat tot, mai el Barça havia fet tants punts (100 de 114 possibles), mai un campió havia tret tanta diferència amb el segon classificat, mai el Barça –com el mateix Tito va deixar anar, amb un punt de ressentiment cap als mitjans quan es va acabar el campionat- no havia aixecat una Lliga un any després de no guanyar-la. I ho va fer. I ho va aconseguir contra el Madrid totpoderós de Mourinho que l’any anterior ens havia passat per la pedra. Però malgrat l’èxit, en circumstàncies tan sumament difícils, semblava que de la temporada passada només hi havia interès a recordar el 7 a 0 de semifinals contra el Bayern de Heynckes. I li va fer molta ràbia haver de deixar la banqueta, al segon dia de la nova temporada, per no continuar guanyant amb aquest equip. Tot plegat era injust. I gairebé immoral. I per això, el meu primer article a l’ARA, aquest 2014, va ser una Carta a Tito Vilanova. Una columna de desgreuge. No ens coneixíem personalment però ell va tenir molt interès a donar-me les gràcies. Em va dir que no llegia res, que s’havia blindat, però que aquest article li havien fet arribar. Abatut pel tractament, tenia dies de tot. Sempre que podia, el cap de setmana es posava la gorra i la bufanda i s’escapava a la ciutat esportiva per anar a veure jugar l’Adrià, el seu fill, el cepat central del Juvenil B. Un altre dia, si es veia amb forces, menjava unes carxofes a la brasa amb la seva colla, el Roura, el Charly, l’Àngel Fernández a la Bolera de Sant Cugat. Segons com, es trobava amb el Sandro. Ni l’un era el míster, ni l’altre el president però, segons deia, l’amistat havia anat molt més enllà del Barça. Però massa ràpidament, el lluitador de Bellcaire va anar perdent la batalla. Ni el tractament de París que l’havia tornat a esperançar… Flaquejaven les forces, desapareixia la ironia i els silencis cada vegada eren més llargs. Una pàgina insòlita i dramàtica per a la història del Barça. Ens refarem, com a Club. L’absència, crua, insolent, serà pels fills, pels pares i per la Montse.